instants finals

Això s'acaba! Ni més ni menys, dilluns vam emetre l'últim informatiu. El definitu. El bó. El que tot havia de sortir correcta. No va ser ven bé així... però no va estar mal. Cert que hi van haver errors bàsics, però gràcies a la soltura d'en N6, que va aguantar com un heroi els lapsus tècnics, es va salvar. Com sempre, cada vagada és el primer cop que realitzavem alguna tasca.

Per la part que em toca, Toni, ja veus, com sempre redactant a posteriori les trifurques dels informarius. No hi ha hagut manera. Arrivaba a casa amb la intenció d'aconseguir explicar, algun dia, l'avant-pass i el dia a dia de com elaboravem les peces. Però renoi, no sé com ho he fet que sempre, quan he escrit, ja haviem emès l'informatiu o el magazzin. I les emocions diaries i dificultats de l'elaboració de les peces sempre estan explicades, en aquest bloc, en un passat distant, el marge de temps amb què construiem les peces informatives. El suficient, com per perdre l'instantaneitat del moment.

Ara bé, sempre és bó fer memòria, i en el cas de les meves últimes tres feienes (ENG economia, connexió barça, i retoladora) amb queda un regust dolç. En aquesta ocasió, vaig fer de càmera amb la Maria. El tema ni més ni menys que l'atractiu Saló d'Antiquaris, que amb tots els meus respectes, no és fàcil trobar-hi, allò que diriem, el "ganxo". I menys en economia... Home... era el segon cop que em tocava la mateixa secció de números bursàtils! Amb el què m'apassionen... Val a dir que la meva autoestima d'aquell matí de dilluns ja estava perjudicada per la meva inconsistència a arribar amb el temps just als llocs (vaig perdre el tren per arribar a barna des de terres gironines per milèssimes de segon i el següent, a sobre, va arribar tard i era del "còmodes" rodalies). Sumat a unes engines que intentaven apoderar-se del meu coll, el meu humor era més que negre. Però bé, si toca, toca. Salò d'antiquaris? càmera a munt, un parell de trucades per obtenir passis, i cap allà a veure que trobavem que no sigués el ja horrible, co vas dir, "s'ha inaugurat....".

Un cop a la Fira de Montjuic, després de saludar amb la mirada el temptador saló de la Degustació (i pensar que les nostres companyes es posaven les botes amb les delicatesses dels xefs), ens vam endinsar a les reliquies mobiliaries. Vam gravar molt de material i entrevistar diversos personatges apassionats pel coleccionsisme de les andròmines burgèses i elitistes de segles passats. Malgrat tot, va ser divertit. Pel què fa el nostre reportatge, teniem diversos angles per on enfocar-ho. Aquets va ser un dels problemes, si tens clara la noticia, és més fàcil. La Maria i jo intuïem el què, però no el materializavem. Ara bé, vam gravar tan de material que ens permetia anar ven tranquiletes a les sales de Liquit.

Durant l'editatge, ara sí, gràcies a l'última peca que havia editat soleta (la del flotarium), em divertia amb el Líquit. Quan el sents teu, que saps com funciona i el tens per mà, és més agrait treballar-hi i et permet polir aspectes que abans no li donaves importància. Encara que la notícia del Salò d'Antiquaris no fos "tramenda", crec que li vam saber trobar el punt per fer-la digerible i que captés l'atenció del oïent, de manera dinàmica.

Mentre estavem editant, em van dir la connexió que havia de realitzar, una previa del Barça-Madrid. És curiós com canvia la percepció dels primers dies que feiem stanb-up. Tinc clar que he de tenir un esquema d'allò que diré i després explicar-ho, sense pretendre "ampollar". Ara bé, tampoc va ser la meva gran connexió al Camp Nou, un cop em vaig veure, em vaig notar una mica tensa, amb algun moviment "estrany" de les mans i la llibreta.

Bé, ara sí, Toni i els altres lectors que hagiu arribat en aquest punt, deixo que respireu d'aquesta llarga i feixuga explicació impropia d'un bloc d'internet. Després dels esforços, demà visualitzarem les vergonyes, sí, sí, del magazin. Ara bé, ha valgut la pena arribar fins aquí. La tele, des del primer dia del taller, ja no és el mateix i menys ara que l'hem feta, ven bé, des de dins.

El gran dia del Magazine

Un xou!

Un magazine és molt més agraït i espontani que un informatiu. Em suposo que els presentadors s'ho van passar "teta". Malgrat que vam tenir que deixar d'emetre les seccions gravades amb anterioritat per falta de temps, va estar molt bé. La meva funció, a part d'acabar d'editar la meva peça de relaxació, va ser la de VTR i fer en directe la secció dels massateges.

Pel què fa a l'editage de la peça, només faltava la música de fons. La que portava, especialment buscada, no era mp3 i no va servir. Resultat: vaig tenir que posar una altra de Dido que no connectava massa amb la peça. Tot i que un cop la mires penses que està acceptable, si ara la tornés a visualitzar crec que té més la pinta d'un "publireportatge" que res més. Fa mal dir-ho, però he de ser autocrítica ja que la finalitat de totes les peces que editem és ser vàlides per emetre en un magazin o informatiu diari. Però, per això estem aquí, per aprendre. Ara bé, tampoc està tant malament...

Mai havia fet de VTR i reconec que és una feina monòtona, avorrida i sense massa interès. Ara bé, és essencial deixar apunt les cintes. Tot i això un cop hi vaig trobar el "truquillo" ja va estar: has de ser ordenada i tenir molt clar quines cintes van primer i quines segon. Pel fet de ser un magazine on les peces duren més temps, ho facilitava perquè teniem temps suficient de preparar-ho tot.

I la secció en directe... em va agradar. M'havia preparat un guió, més o menys per saber de què parlaria i resulta que me'l vaig saltar a la torera. Ni una línia vaig dir del què tenia previst. Suposo que també vaig estar moltes hores amb els VTR... De cop vam saltar els dos vídeos anteriros a la meva sortida en escena i no vaig tenir temps ni de posar-me el micro (no me'n vaig adonar). Aquest va ser un dels moments més "graciosos". Mentre estava en directe parlant amb els presentadors, la Cris Gambín, que feia de realitzadora, m'anava assenyalant que em posés el micròfon bé.. i jo no l'entenia per res. Un cop va entrar el VTR em va dir... "el micro!!" I res, que no en portava, així que... per sort tinc la veu forta i, segons em van dir, no es va notar molt.

En definitiva, els magazines donen més vida, pots ser més creatiu i no t'has de marcar tant pels paràmetres secs dels informatius. Més que recomenable. Em va agradar la idea del rellotge climàtic... Ara s'acaba el mòn? Sí? No? No ho sé. Però el cert és que un cop el veiem complet (mira que és llarg) més d'un haurà descobert la seva vassant còmica!

editatge solitari

Dic solitari perquè relament editar una peça de 4-6 minuts sense companyia de ningú pot ser més que avorrit. Per aquesta raó t'espaviles i com més aviat ho tinguis enllestit millor. El dilluns ho vaig bolcar tot i meditar com estructuraria la peça... val a dir que abans no vaig aconseguir que una sala d'editatge funcionés completament, amb els cables en el lloc correcte i tota la mandanga va passa una horeta perduda. Suposo que tenia la tranquilitat de saber que aquella setmana tenia dos dies planers amb la possibilitat de visitar una estona més les sales d'editatge. I així va ser. El meu dimecres, abans del dia del magazine, la meva vida social i laboral es va dir Liquid. Tot un dia, més o menys (ja que les aules estaven reservades per una classe) davant del PC. Suposo que a cops se'n apren: en els stand-ups sempre s'ha de reposar al principi i al final, entrevistes amb el micro en-off, imatges bones però que jo estava parlant, imatges mogudetes... en fi, un cúmul d'errors bàsics que a mesura que passen els corretgeixes, perquè si no a l'editatge ho passes FATAL. Relament vaig tenir que fer unes massacres d'imatges per aconseguir que tinguéssin un linealitat i es poguessin enllaçar amb el fil conductor del text. Al final només faltava la música de fons.

Flotarium...salat!

Al ser una secció pròpia necessitava un càmera que m'acompanyés a gravar en el centre de teràpies, el Flotarium. La Mariona, de molt bon grat, se'm va oferir, ja que en principi el concurs que ells havia de organitzar estava previst emetre el següent dia. I va ser així, però li vaig "robar" una tarda completa quan podria haver estat preparant-lo tranquilament. Em va saber greu.

Mentalment s'ha de tenir una idea de què es vol fer, de quina és la notícia i de com pots fer atractiva una peça. Vam pensar que gravar imatges de gent estressada per Barcelona era un bon marc per introduir perquè la gent anava a centres de relaxació. D'aquesta forma vam anar a fer stands-up introductoris i a gravar imatges de recurs de carrers amb gent i cotxes. Un cop fet això, ens vam dirigir al flotarium. Un experiència. Un cop allà les dependentes ens van ensenyar les banyeres futuristes on la gent flotava. Curiós. Vam fer les entrevistes pertinents i vam gravar imatges de recurs. Val a dir que abans vam fer altres stand-up per connectar la noticia. Tot i això, no estava molt inspirada amb els textos d'aquestes intervencions i moltes s'han quedat a la cinta...

Un cop enllestida la feina, ens van invitar a les dues a provar el flotarium... un experiència. Realment no sé si la gent es pot relaxar gaire en un espai tancat, una mica asfixiant i sobretot... salat! Com no, anava em lentilles i no se'm va acudir treure-les. Resultat: em picaven els ulls com mai. Vaig tenir que obrir la banyera dos o tres cops per respirar bé. La Mariona igual... em va comentar que en contes de relaxar-se va estar fent la "croqueta"totas l'estona. Sigui com sigui, una es pot relaxar si sap que no ha de fer res més, però mentre estava flotant la meva ment imaginava les imatges que ens faltaven, com editaria... en fi, que per assaborir-ho hi hauré de tornar un altre cop. Ja es sap... quan s'està treballant és difícil perdre la noció dels sentits, el temps... Això mateix, el maleït rellotge que ens va fer correr com mai per poder tornar les càmeres a temps. Però ho vam aconseguir.

Magazin? idees?

La Tarda de BTV va ser el marc idoni per començar a pensar com havia de ser el "nostre" magazine. A primer cop d'ull no era fàcil, ja que estavem enclats amb la rigorositat i fredor dels informatius. Sí, sí, a veure si ens deixem anar un xic i deixem volar la imaginació.

Pel pròxim dia haviem de pensar una peça personal pel magazin. Potser pels meu mal d'esquena crònic o bé per la curiositat de provar noves tendències que una amiga em va comentar l'existència d'un centre, el Flotarium, on l'estrés es treia a base de flotar en aigua salada durant una hora. Mira per on, imaginar-te que et trobes al mar mort. Bé, vaig pensar que era una idea per proposar. Dit i fet. A més, secció en directe on presentaria altres objectes o aparells que serveixen per fer massatges... amb el bon sentit de la paraula.

A partir d'aquí vaig contactar amb la propietaria d'aquest centre una noia simpàtica i oberta a tot mitjà que donés a conèixer el seu centre (el primer que em va venir a la ment: oju no caure en publireportatges...). Vam quedar pel dijous per fer l'entrevista, ensenyar-me el centre i provar-ho. Ja es sap, si no es prova no es pot explicar de què va. I gratis. Una ha de saber camelar una mica.

Tanmateix també vaig estar cercant altres centres de teràpies o llocs on feien massatges "diferents". És a dir, últimament, no parava de sentir que si havien provat massatges de xocolata, d'algues, de fang... la gent s'avorreix? o el culte pel cos no té límits?. Fins hi tot em van arribar veus d'un centre que oferia massatges gràtis, amb una condició, portar només dos llençols. Encara em queda pendent. Pels interessats, es diu Ceragem i es troba en algun número del carrer Còrsega.